NEIL HALSTEAD vs THE VELVET UNDERGROUND & NICO

El britànic Neil Halstead ens visitarà al març acompanyat d´una sòlida formació, per, seguint l´ordre original del disc, interpretar les cançons de The Velvet Underground & Nico (1967), obra emblemàtica de la història del rock. Un títol que a causa del recent mort de Lou Reed ha tornat a ser aquests dies objecte de multitud de lloances, recordatoris i referències històriques. Que Halstead pensés en ell com a primera opció, al proposar-li la passada primavera que escollís un àlbum aliè per versionar en directe -la gira es va tancar definitivament fa més d´un mes-, va més enllà de la casualitat. Es tracta més aviat un cas de justícia poètica i / o de lògica aclaparadora, tenint en compte que aquests concerts de Neil formaran part del cicle We Used To Party, aquest en el qual algú toca sencer un disc que no és seu però que sí que és el que més li hauria agradat compondre, el que més li ha marcat en la seva carrera, el que encara li resulta més rellevant per un o altre motiu, el primer que es va comprar o que va voler comprar. I qualsevol melòman que es preï sap que The Velvet Underground & Nico és un molt ferm candidat a qualsevol d´aquests apartats des de fa molts lustres.

Quan ens referim a Neil Halstead estem parlant del tipus que es va encarregar del timó de Slowdive i Mojave 3, d´algú que porta donant guerra des de principis dels 90, sempre ben situat en aquestes enquestes que pengen medalles al Mèrit Musical. D´algú que desprèn respecte. Va despuntar en els albors del shoegaze al Regne Unit al capdavant de Slowdive, una d´aquestes bandes de culte indie per antonomàsia. Van ser més un grup de sons que de cançons, d´aquí, segurament, que remataren la seva carrera amb un gran disc ambiental. Però per llavors Halstead ja tenia al cap altres intencions i les va plasmar en Mojave 3, la següent formació que va comandar a partir de mitjans dels 90. Aquí va aspirar, sense revivalismos mimètics, al country-folk que ascendeix com a vapor d´aigua a través dels rius de Bob Dylan i Neil Young i va tornar a marcar un altre esdevenir, aquesta vegada el de l´americana amb passaport britànic. Coincidint amb el final d´aquesta història va iniciar la seva etapa en solitari, en què ha intercanviat els esmentats rius (Dylan, Young) pels dels seus paisans Nick Drake i Bert Jansch. Una aposta amb la qual ja ha parit tres discos des de 2002, l´últim d´ells Palindrome Hunches (2012).